Vés al contingut

Alejandro Fernández Sordo

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaAlejandro Fernández Sordo
Biografia
Naixement4 setembre 1921 Modifica el valor a Wikidata
Oviedo (província d'Astúries) Modifica el valor a Wikidata
Mort6 maig 2009 Modifica el valor a Wikidata (87 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
  Ministre de Relacions Sindicals[1]
3 de gener de 1974 – 12 de desembre de 1975
Dades personals
FormacióUniversitat d'Oviedo Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Madrid Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópolític Modifica el valor a Wikidata
PartitFE de las JONS
Membre de
Família
CònjugeMaría de la Concepción Cabal Vega Modifica el valor a Wikidata
Premis

Alejandro Fernández Sordo (Oviedo, 4 de setembre de 1921- Madrid, 6 de maig de 2009) va ser un polític espanyol, ministre del franquisme.

Biografia

[modifica]

Abans de la Guerra Civil va ser delegat de premsa i propaganda del Sindicato Español Universitario de batxillerat. Finalitzada la contesa, es va llicenciar en dret a la Universitat d'Oviedo, amb premi extraordinari. Posteriorment, va ingressar per oposició en el cos de delegats provincials del Ministeri d'Informació i Turisme, sent destinat a Astúries.

Va exercir els càrrecs de Delegat Provincial d'Informació i Turisme (1956), Delegat Nacional de Premsa, Propaganda i Ràdio del Movimiento (1965) conseller provincial del Movimiento a Astúries,, procurador en Corts des de 1964[2] regidor, per elecció, de l'Ajuntament d'Oviedo, president del Sindicat Nacional de premsa, ràdio, televisió i publicitat, fundat en 1964. El novembre de 1969 va ser nomenat Director General de premsa, on destacà per la seva dura aplicació de la censura.[3]

Fou Ministre de Relacions sindicals al Governs XIV i XV d'Arias Navarro (1974-1975), els dos darrers del franquisme. Tot i que durant els primers anys de la transició democràtica espanyola era propera al rei Joan Carles I i maniobrà per aconseguir l'elecció de Torcuato Fernández Miranda Hevia com a president de les Corts, quan dimití en desembre de 1975 abandonà la política.[4]

Ha rebut la gran creu de l'Orde de Cisneros al mèrit polític i les encomanes de l'Orde del Mèrit Civil i d'Isabel la Catòlica. Va ser nomenat fill adoptiu de la Llanes, on es troben les seves arrels familiars i les seves més entranyables records, el 19 de gener de 1974.

Referències

[modifica]


Càrrecs públics
Precedit per:
Enrique García-Ramal y Cellalbo
Ministre de Relacions Sindicals
Escut de l'estat espanyol

1974-1975
Succeït per:
Rodolfo Martín Villa