Usuari:Jsalescabre/proves
Fritz Haber
Fritz Haber (Breslau, Alemanya 1868 – Basilea, Suïssa 1934), fou un químic alemany guardonat amb el Premi Nobel de Química l’any 1918, pel descobriment del mètode Haber-Bosch per a l’obtenció industrial d’amoníac a partir de nitrogen i hidrogen. Conjuntament amb Max Born, proposaren l’anomenat cicle Born-Haber per a la determinació de l’energia reticular de cristalls iònics. Haber està considerat el pare de la Guerra química pel seu treball pioner en el desenvolupament i aplicació del clor i altres gasos durant la Primera Guerra Mundial. [1]
Biografia
Nasqué el 9 de desembre de 1868 a Breslau (Alemanya) actualment Wroclaw (Polònia), en el si d’una de les famílies jueves i benestants més antigues de la ciutat. La seva mare morí uns mesos després del seu naixement, el seu pare tenia una fàbrica de pigments, tints i productes farmacèutics que era una de les empreses importadores més grans d’Alemanya. La família estava plenament integrada en la societat alemanya i si bé mantenia algunes tradicions i ajudava la comunitat jueva no freqüentava gaire la sinagoga. De fet, Haber s’identificava molt més com a alemany que no pas com a jueu. [2]Estudià en una escola primària, oberta a catòlics, protestants i jueus, i als 11 anys anà al “St. Elisabeth Gymnasium” – on ja se separava els alumnes per la seva religió –. El 1886 ingressà a la Universitat de Berlin (actual Universitat Humboldt de Berlin), però no li agradà gaire i es traslladà a la Universitat de Heidelberg, on estudià amb Robert Bunsen. Després de fer el servei militar anà a l’Escola Tècnica de Charlottenburg (actual Universitat Tècnica de Berlin), a treballar amb Carl Theodore Libermann sobre el piperonal. La tesi doctoral resultant, Ueber einige Derivative des Piperonals (Sobre alguns Derivats del piperonal) la presentà l’any 1891, a la Universitat de Berlin ja que a Charlottenburg encara no atorgaven el títol de doctor. Passats tres anys intentat consolidar un futur professional treballant en diverses empreses, inclosa la del seu pare, realitzà unes estades postdoctorals – després d’un intent infructuós d’entrar a l’Institut de Química Física que Wilhelm Ostwald havia fundat a Leipzig– a l’Escola Federal Politècnica de Zúric, amb Georg Lunge.[1]
Passà un parell d'anys, entre 1892 i 1894, a la Universitat Friedrich Schiller de Jena amb Ludwig Knorr., moment que aprofità per convertir-se al protestantisme, probablement amb l’esperança de tenir una millor carrera professional. El 1894 ingressà al departament de Química Tècnica, a la Universitat de Karlsruhe dirigit per Hans Bunte. Fou a Karlsruhe quan comença a interessar-se pel desenvolupament de processos industrials bàsics, en concret sobre la descomposició tèrmica d’hidrocarburs. Publicà un primer llibre sobre el tema que li va servir de tesi d’habilitació i promocionar-se a privatdozent.[3] El 1898 s’interessà per la teoria i la pràctica de les aplicacions industrials de l’electroquímica, que quedà reflectit en un altre llibre Conceptes bàsics d’electroquímica tècnica.[4] Treballà, també, en altres àrees, entre les que destaquen tints i materials tèxtils; preparació electroquímica de compostos orgànics, com el nitrobenzè [5]; cel·les de combustió i l’elèctrode de vidre que portaren, posteriorment, a la construcció del pHmetre. L’any 1906, obtingué la càtedra de Química Física de Karlsruhe.
L’any 1911 fou nomenat director de l’Institut de Química Física i Electroquímica de Berlin, situat al barri de Dahlem, que s'acabava de fundar, que fou rebatejat amb el seu nom, Institut Fritz Haber de la Societat Max Planck, el 1953. N'ocupà la direcció fins el 1933, quan començaren a aplicar-se les lleis anti-jueves del règim nazi. S’exilià a Cambridge on fou acollit per William J. Pope, però només hi romangué, per raons de salut, uns mesos. Morí d’un atac de cor a Basilea, el 29 de gener de 1934, quan estava preparant el trasllat a l’Institute Daniel Sieff Research, actual Institut Weizmann de Ciències, que Chaim Weizmann –futur primer president d’Israel– havia fundat a Rehovot, en aquells moments pertanyent al Mandat britànic de Palestina. [Ref Biogllibre]
L’any 1901 es casà amb Clara Immerwahr, que fou la primera dona a doctorar-se en química a la Universitat de Breslaw, tingueren un fill, Hermann. Clara se suïcidà el maig de 1915; s’ha especulat molt sobre les raons del suïcidi i no pot descartar-se que una causa fos la seva oposició al paper jugat per Haber en el desenvolupament de la guerra química durant la Primera guerra mundial [doi:10.1002/zaac.201600035]. L’any 1917 es casà amb Charlotte Nathan, una secretària de l’Institut - que a l'igual que Clara s'havia convertit del judaisme al cristianisme abans de casar-se amb Haber- tingueren dos fills, Eva i Ludwig, i es divorciaren el 1927. Aquest fill, Ludwig Fritz Haber (1921-2004), fou un destacat economista britànic autor d'un llibre sobre la guerra química durant la Primera guerra mundial. [“The Poisonous Cloud”, 1986 [ISBN: 9780198581420[6]]
El Premi Nobel
A finals del segle XIX ja se sabia que si bé el nitrogen – principal component de l’aire en un 80%– era un element molt poc reactiu, existeixen uns bacteris, nitrogenases– capaços de transformar-lo en amoníac – l’anomenada fixació del nitrogen–, en un dels principals processos de síntesi de proteïnes que fan les plantes. En aquells temps la principal primera matèria subministradora de nitrogen a l’agricultura era el nitro de Xile, guano. La fixació de nitrogen era, doncs, un tema de gran interès científic i importància industrial, que havia atret l’atenció de químics tan rellevants com Le Chatelier, Ostwald, i Nernst, entre d’altres, però que, de fet l'abandonaren, atès els mals resultats que n’obtenien. Home disposat a enfrontar-se a problemes tècnics difícils que sovint exigien uns coneixements teòrics profunds –que altres no havien sabut resoldre– s’interessà per la química dels gasos, i posteriorment pel tema de la síntesi de l’amoníac. En un llibre que publicà l’any 1905, descrivia la formació d’amoníac, amb un rendiment baix, a partir de nitrogen i hidrogen en una reacció a 1000 ºC de temperatura i amb la presència d’un catalitzador de ferro[https://doi.org/10.1515/9783486732733].[7] A pesar de les fortes crítiques que rebé, en especial de Nernst, prosseguí els seus estudis, i observà que treballant a pressions altes, 100 atm. i amb catalitzadors d’urani i/o osmi, s’aconseguia un rendiment del 10% d’amoníac, demostrant així la possibilitat d’obtenir industrialment amoníac directament a partir de nitrogen.[2] L’any 1908, BASF (Badischen Anilin & Soda Fabrik) s’interessà, a instancies de Carl Bosch, en el procediment, i es començà a obtenir amoníac industrialment, establint, així el famós procés Haber-Bosch. Aquest procés es convertí en un procediment clau i transformador de la indústria química. La producció de productes derivats del nitrogen, com adobs, fertilitzants, explosius i altres compostos químics, que abans es fabricaven a partir de productes d’origen natural, principalment del nitro de Xile, ara es podia fer a partir d’un element abundant a l’atmosfera com el nitrogen. A títol d’exemple, l a producció anual d’adobs nitrogenats supera els 100 milions de Tm i es responsable de producció dels aliments que manté la meitat de la població mundial (cita-19??).
La fundació Nobel li atorgà el Premi Nobel de Química per “la síntesi de l’amoníac a partir dels seus elements” de l’any 1918, De fet, degut a la primera Guerra mundial, els anys 1916, 1917 i 1919 no es concedí el Premi Nobel de Química. El premi li fou atorgat el 13 de novembre de 1919 i la cerimònia de lliurament tingué lloc l’1 de gener de 1920.[8] En el discurs d’acceptació comentà: És possible que aquesta solució no sigui la definitiva. El bacteris ens ensenyen que la naturalesa, amb la seva química de la vida tan sofisticada, empra mètodes, procediments i reaccions que encara no som capaços d’imitar”.[9] Aquest comentari de Haber continua sen vigent encara avui dia.
0
Bibliografia
Referències
 |
Aquesta és una pàgina de proves de Jsalescabre. Es troba en subpàgines de la mateixa pàgina d'usuari. Serveix per a fer proves o desar provisionalment pàgines que estan sent desenvolupades per l'usuari. No és un article enciclopèdic. També podeu crear la vostra pàgina de proves.
Vegeu Viquipèdia:Sobre les proves per a més informació, i altres subpàgines d'aquest usuari |
- ↑ 1,0 1,1 Stoltzenberg, Dietrich. Fritz Haber. Chemist, Nobel Laureate, German, Jew (en anglès). Philadelphia: Chemical Heritage Press, 2004. ISBN 0-941901-24-6.
- ↑ 2,0 2,1 «[Gale eBooks, link.gale.com/apps/doc/CX2830905716/GVRL?u=unibar&sid=bookmark-GVRL&xid=e3ee7fc5. Complete Dictionary of Scientific Biography]» (en anglès). Charles Scribner Soons. [Consulta: 1r juliol 2024].
- ↑ Haber, Fritz. Experimental-Untersuchungen über Zersetzung und Verbrennung von Kohlenwasserstoffen: Habilitationsschrift zur Erlangung der venia legendi für Technische Chemie (en alemany). Oldenbourg Wissenschaftsverlag, 2020-02-10. DOI 10.1515/9783486729559. ISBN 978-3-486-72955-9.
- ↑ Grundriss der Technischen Elektrochemie auf theoretischer Grundlage (en alemany). Oldenbourg Wissenschaftsverlag, 2020-03-09. DOI 10.1515/9783486728675. ISBN 978-3-486-72867-5.
- ↑ Haber, Fritz. Die elektrolytischen Prozesse der organischen Chemie. Halle: Wilhelm Knapp, 1910.
- ↑ Haber, Ludwig Fritz. The poisonous cloud: chemical warfare in the First World War. Reprint. Oxford: Clarendon Press, 2002. ISBN 978-0-19-858142-0.
- ↑ Haber, F. Thermodynamik technischer Gasreaktionen: Sieben Vorlesungen (en alemany). Oldenbourg Wissenschaftsverlag, 2019-08-05. DOI 10.1515/9783486732733. ISBN 978-3-486-73273-3.
- ↑ «[.<https://www.nobelprize.org/prizes/chemistry/1918/haber/biographical/> Nobel concession ???]» (en anglès). [Consulta: 1r juliol 2024].
- ↑ «[.<https://www.nobelprize.org/prizes/chemistry/1918/ceremony-speech/> Fritz Haber. Award ceremony speech]» (en anglès). [Consulta: 1r juliol 2024].