Vés al contingut

Paolo Bonacelli

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaPaolo Bonacelli

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement28 febrer 1937 Modifica el valor a Wikidata (87 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
FormacióAcadèmia Nacional d'Art Dramàtic Silvio D'Amico Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactor, actor de teatre Modifica el valor a Wikidata
Activitat1964 Modifica el valor a Wikidata -

IMDB: nm0093678 Allocine: 1023 Rottentomatoes: celebrity/paolo_bonacelli Allmovie: p7188 TMDB.org: 4819 Modifica el valor a Wikidata

Paolo Bonacelli (Civita Castellana, 28 de febrer de 1937)[1] és un actor italià, actiu en cinema, teatre i televisió.

Biografia

[modifica]

Teatre

[modifica]

Paolo Bonacelli es va diplomar a l'Accademia d'arte drammatica de Roma i va debutar a Questa sera si recita a soggetto dirigida per Vittorio Gassman. Després va anar al Teatro Stabile di Genova, on va recitar Le Diable et le Bon Dieu de Sartre, dirigit per Luigi Squarzina. Juntament amb Carlotta Barilli funda la Compagnia del Porcospino amb la qual, a Roma, va posar en escena nombroses obres d'èxit. Bonacelli va declarar que és un actor que no tendeix a identificar-se amb el personatge interpretat, al contrari, es limita a estudiar el text. No hi ha res estrictament personal en les seves interpretacions, més aviat, intenta entendre què diu aquell personatge, dins del text, però fora del personatge.

Al teatre recordem les seves extraordinàries interpretacions a Sogno di Oblomov (1986), text de Siro Ferrone, dirigida per Beppe Navello, amb Anna Zapparoli, Luigi Tontoranelli i Gianni Galavotti, Il ratto di Proserpina (1986), dirigida per Guido De Monticelli i música de Mario Borciani, Terra di nessuno de Harold Pinter (1994), encara sota la direcció de De Monticelli Mandragola de Nicolau Maquiavel (1996) i posteriorment Enrico IV de William Shakespeare (2007) i Il malato immaginario de Molière (2010).[2][3]

Cinema

[modifica]

Les pel·lícules en què va participar van ser nombroses: entre elles, recordem Salò o le 120 giornate di Sodoma de Pasolini, gràcies a la qual va guanyar la Targa Mario Gromo, L'herència Ferramonti de Mauro Bolognini, Crist s'ha aturat a Èboli de Francesco Rosi, Non ci resta che piangere di Massimo Troisi e Roberto Benigni (on interpreta Leonardo da Vinci), Francesco di Liliana Cavani, Johnny Stecchino de Roberto Benigni (amb la que va rebre el Ciak d'oro i ell Nastro d'argento),[2][4][5] Io speriamo che me la cavo de Lina Wertmüller i Missió: Impossible III de J. J. Abrams.

L'èxit internacional va arribar l'any 1978 amb L'Exprés de Mitjanit d'Alan Parker, després de ser notat pel director britànic per la seva actuació a L'herència Ferramonti de Mauro Bolognini. Parker buscava un turc d'ulls blaus i, després de dues audicions, Bonacelli va aconseguir el paper del presoner Rifki. L'any 2008, gràcies a la votació popular, va rebre el Premi Gassman per la seva trajectòria, mentre que el 6 de juliol de 2011 va ser guardonat al teatre romà de Verona amb el prestigiós "54è Premi Renato Simoni per la lleialtat al teatre en prosa". El 7 de desembre de 2019 va ser guardonat amb el "Premi InternacionalAlla Carriera" Vincenzo Crocitti.

Filmografia

[modifica]

Cinema

[modifica]

Televisió

[modifica]

Reconeixement

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. «Elenco Artisti Settore Audiovisivo Rappresentati da Nuovo IMAIE (al 31/01/2014)». areasoci.nuovoimaie.it. IMAIE.
  2. 2,0 2,1 Lancia, Enrico. Dizionario del cinema italiano : testi e strumenti per la scuola e l'università. Gli artisti : Vol. 3, Gli attori dal 1930 ai giorni nostri : T. 1. A - L (en italià). Gremese Editore, 2003. ISBN 978-88-8440-213-4. 
  3. «Paolo Bonacelli» (en italià). [Consulta: 26 abril 2023].
  4. Chiti, Roberto; Lancia, Enrico. Dizionario del cinema italiano (en italià). Gremese Editore, 1991. ISBN 978-88-8440-085-7. 
  5. «CINEMA: CONSEGNATI I NASTRI D'ARGENTO 1992». [Consulta: 26 abril 2020].
  6. «Ecco a voi un inedito di Hofmannsthal, firmato da Albertazzi». repubblica.it, 30 giugno 1985.
  7. Enrico Lancia. «Ciak d'oro».