Vés al contingut

Polipropilè

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de compost químicPolipropilè
Substància químicapolímer, poliolefina i polímer de vinil Modifica el valor a Wikidata
Nom curtPP i ПП Modifica el valor a Wikidata
Descobridor o inventorJ. Paul Hogan Modifica el valor a Wikidata
Estructura química
Propietat
Densitat0,925 g/cm³ Modifica el valor a Wikidata
Punt de fusió145 °C Modifica el valor a Wikidata

El polipropilè o polipropilé[1] (PP) és un polímer termoplàstic, parcialment cristal·lí, que s'obté de la polimerització del propè. Pertany al grup de les poliolefines.[2]

Té gran resistència contra diversos solvents químics, alcalís i àcids.

Model del polipropilè

Usos

[modifica]

Es fa servir en una àmplia varietat d'aplicacions[2] que inclouen tot tipus d'embalatges per aliments, teixits, pel·lícules transparents, equips de laboratori, components de caldereria química, mànegues i tubs. També s'utilitza en els implants de mama.

Tipus

[modifica]

PP homopolímer

[modifica]
PP atàctic
PP isotàctic
PP sindiotàctic

S'anomena homopolímer[3] al PP obtingut de la polimerització de propil pur. Segons la seva tacticitat, s'identifiquen tres tipus:

  • PP atàctic. Material de propilè que polimeritza deixant els metils laterals espacialment en desordre. Aquest polímer té una “enganxositat” tal que permet adherir-se en superfícies tot i amb presència de pols, per la qual cosa s'utilitza com una goma en papers adheribles, o com a base per als adhesius en fos.
  • PP isotàctic. La distribució regular dels grups metil l'atorguen una alta cristal·linitat entre el 70 i 85%, una gran resistència mecànica i una gran tenacitat. Aquest tipus és el més utilitzat avui en dia amb injecció de peces (tapes de rosca, joguines, contenidors…) i en extrusió de pel·lícula plana per a fabricar rafia o com a paper d'envotura, substitut del cel·lofan.
  • PP sindiotàctic. Molt poc cristal·lí, té els grups metil acomodats en forma alterna, la qual cosa el fa ser més elàstic que el PP isotàctic però també menys resistent.

PP copolímer

[modifica]

En afegir entre un 5 i un 30% d'etilè en la polimerització s'obté un copolímer[4] que posseeix major resistència a l'impacte que el PP homopolímer. Poden ser de dos tipus:

  • Copolímer estadístic. L'etilè i el propilè s'introdueixen a la vegada en un mateix reactor, resultant cadenes de polímer en les quals els dos monòmers s'alternen de manera aleatòria.
  • Copolímer en blocs. En aquest cas primer es polimeritza el propilè en un reactor i després en un altre reactor, s'hi afegeix etilè que polimeritza sobre el PP ja format, obtenint-se així cadenes amb blocs homogenis de PP i PE. La resistència a l'impacte d'aquests copolímers és molt alta, per la qual cosa se'ls coneix com a PP impacte o PP xoc.

Quan el percentatge d'etilè supera un cert valor, el material passa a comportar-se com un elastòmer, amb propietats molt diferents del PP convencional. Aquest producte se l'anomena cautxú etilè-propilè (EPR, de l'anglès Ethylene-Propylene Rubber).

Referències

[modifica]
  1. Polipropilé segons la pronúncia occidental i polipropilè segons la pronúncia oriental. Per a més informació, consulteu el Llibre d'estil
  2. 2,0 2,1 «Polipropilè». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. «Polipropilè». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. «Polipropilè». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Vegeu també

[modifica]