Vés al contingut

Viccionari:Pronúncia de l'ibèric

De Viccionari

Notes generals de la pronúncia de l’ibèric, segons les convencions usades a partir dels coneixements actuals de la llengua amb particularitats encara desconegudes.

La pronúncia està deduïda bàsicament a partir de l’adaptació a l’ibèric d’antropònims llatins i celtes (gals i celtibers) i de l’onomàstica ibèrica adaptada al llatí, al grec i al celtiber, més l’anàlisi intern de la fonètica sintàctica.

Alfabet

[modifica]

Valor fonètic de l’alfabet transliterat.

Lletra  AFI  Comentaris
a /a/ Les vocals no tenen oposició de quantitat. Es desconeix el grau d’obertura. Es consideren tres diftongs decreixents.
ai /aj/
au /aw/
e /e/
ei /ej/
i /i/
o /o/
u /u/
b /b/ Hi ha dubtes sobre si existia l’oclusiva sorda /p/
t /d/-/t/ Escriptura no dual, sonora o sorda
d /d/ Escriptura dual
t /t/ Escriptura dual
k /ɡ/-/k/ Escriptura no dual, sonora o sorda
g /ɡ/ Escriptura dual
k /k/ Escriptura dual
l /l/
lt /ll/ <ld> en escriptura grecoibèrica
n /n/
nb /m/
m /nn/ Variant nasal geminada o nasal forta
ḿ /na/ Controvertit, d’ús rar. Podria ser nasal labialitzada o una vocal nasal.
ŕ /r/ Sense consens. L’oposició múltiple i simple podria ser al revès, o bé <r> uvular [ʁ] o retroflexa [ɽ]
r /ɾ/
ś /s/
s /t͡s/ Alternativament palatal [t͡ʃ] o sibilant sonora [z]

L’accent recau sovint en la primera síl·laba (baŕkeno ‎(baŕkeno) > Bàrcino, śaitabi ‎(śaitabi) > Xàtiva). En el cas dels compostos és la primera síl·laba del segon component. En agregar sufixos l’accent pot desplaçar-se.

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]