Federació àrab de l'Iraq i Jordània: diferència entre les revisions

Des de la dècada de 1930 a la [[Haiximita|dinastia haiximita]] van tractar de promoure la unitat àrab. Això es va poder veure en els esforços de l'Iraq i Jordània a unir-se en tres moments diferents. "Des de la perspectiva iraquiana, Jordània tenia poc a oferir, ni econòmicaeconòmicament ni estratègicament, per contrarestar els seus nombrosos passius"<ref>[[Maddy-Weitzman]], Bruce. "Jordan and Iraq: Efforts at Intra-Hashimite Unity." Middle Eastern Studies 26 (1990): 65-75. JSTOR. University of Michigan, Ann Arbor. 9 March. 2009 {{ref-web|url=http://www.jstor.org/stable/4283349|títol=Enllaç<!--Títol generat per bot-->}}. Page 65.</ref> Aquests passius inclouen la moderació del rei de Jordània, Abdallah sobre el conflicte àrab-israelià, el seu ésser a instàncies de la Gran Bretanya, i la inestable relació entre el rei Abdallah i el seu nebot, regent de l'Iraq, [[Abdul Illah]]. Independentment d'aquestes qüestions, els dos primers països en la unificació intentat en el 1946-1947 i va ser presentat pel rei Abdallah "A partir de la seva promoció renovada del sistema de la Gran Síria"<ref>Maddy-Weitzman, Bruce. "Jordan and Iraq: Efforts at Intra-Hashimite Unity." Middle Eastern Studies 26 (1990). : 65-75. JSTOR. University of Michigan, Ann Arbor. 9 March. 2009 {{ref-web|url=http://www.jstor.org/stable/4283349|títol=Enllaç<!--Títol generat per bot-->}}. Page 65.</ref> La segona vegada va ser en el 1951-1952 i el resultat de la temptativa de rescatar Jordània i al control haiximita després que el rei Abdallah va ser assassinat. El 1958 va marcar la tercera aliança, que va sortir dels interessos regionals compartits entre l'Iraq i Jordània contra l'expansió de la [[República Àrab Unida]].

Durant els anys postcolonials, al món àrab, moltes forces van defensar per la creació d'un únic estat àrab. Populars sota el nom del nacionalisme àrab, aquest principi es va convertir cada vegada més popular entre els intel·lectuals joves de tot l'Orient Mitjà i a l'Iraq durant la dècada de 1950. Moltes versions diferents del nacionalisme àrab van aixecar, liderat per molts líders diferents, el més famós és l'abraçat per Gamal Abd Al-Nasser, el president d'Egipte. La visió de Nasser d'un estat panàrab lliure d'estrangers, específicament europeus, la interferència, la reforma agrària i la dissolució d'una governant monarquia activa. Per als realistes i europeus alineats de l'Iraq, la visió de Nasser era incompatible. Liderats pel Primerprimer Ministreministre Nuri as-Said sota el rei Faisal II, Iraq era un estat real haiximita des de l'arribada de Faisal el 1922 en el llegat dels britànics. La base de la regla a l'Iraq era el govern legítim diametralment oposats defensats per Nasser, que havien enderrocat la mateixa monarquia egípcia el 1952, quan el [[Moviment d'Oficials Lliures]] van obligar alel rei Faruk a exiliar-se. Per complicar encara més la relació, era la relació de l'Iraq amb Occident i els seus blocs de Lluita contra la [[Unió Soviètica]]. El 1955, Iraq va entrar en el Pacte de Bagdad a instàncies dels Estats Units i el Regne Unit. Aquest pacte va intentar bloquejar la Unió Soviètica de l'expansió cap al sud en impedir l'accés de l'[[URSS]] als recursos de petroli d'Orient Mitjà i el seu objectiu era evitar que s'establís un punt de suport en la regió; especialment entre la població. El Pacte de Bagdad va alinear a Iraq amb [[Turquia]], [[Pakistan]], Iran i el Regne Unit. Si bé as-Said va veure el tractat com una garantia per a la seguretat de l'Estat iraquià, el seu govern i la monarquia haiximita, Nasser va criticar obertament i en veu alta va dir que el tractat era com una capitulació davant les potències estrangeres.

El 1958, la formació de la República Àrab Unida entre Síria i Egipte va portar ideals panàrabs de Nasser que amenaçaven l'existència de dos règims haiximites, fins a les fronteres occidentals de l'Iraq. Per tal de contrarestar el panarabisme de Nasser, as-Said es va acostar al govern Haiximita de Jordània, per discutir la formació d'un sindicat, mentre que també apaivagués als nacionalistes àrabs a l'Iraq. Oficialment format al febrer 1958, la Unió Àrab o de la Federació àrab van unir a la política exterior i les funcions de defensa de cada país, però va deixar la gran majoria d'altres programes nacionals sota jurisdicció nacional. Nuri as-Said va esdevenir el primer ministre de la Unió Àrab. Nuri as-Said va creure erròniament que l'exèrcit iraquià mantindria al rei i el seu govern en el seu tron, es va oblidar de veure la força creixent al cos d'oficials sunnites contra el règim que el va enderrocar, el govern iraquià i la Unió Àrab durant l'estiu de 1958.<ref name="Tripp, Charles 2007. Pages 135-145">Tripp, Charles. A History of Iraq. Cambridge University Press. Cambridge, 2007. (Pages 135-145) </ref>