Gneu Pompeu (fill): diferència entre les revisions

Gneu Pompeu
	;
Nom original	(la) Gneius Pompeius Magnus
Biografia
Naixement	c. dècada del 80 aC ; antiga Roma
Mort	12 abril 45 aC (25/35 anys); valor desconegut
Causa de mort	mort en combat
Activitat
Ocupació	polític de l'antiga Roma, militar de l'antiga Roma
Període	República Romana tardana
Família
Cònjuge	Claudia
Parella	Cleòpatra VII
Pares	Gneu Pompeu Magne i Múcia Tèrcia
Germans	Sext Pompeu Pius; Pompeia; Marc Emili Escaure (pompeià); Pompeius/Pompeia

Exploració interactiva de l'historial

← Edició anterior Edició següent →

Contingut suprimit Contingut afegit

VisualWikitext

En línia

Revisió del 16:18, 14 gen 2024

Gneu Pompeu Magne (Cnaeus Pompeius Magnus, 79 - 45 aC), conegut com «el Jove» o Pompeu el Jove per distingir-lo del pare, Gneu Pompeu Magne, va ser un militar romà de final del període republicà que es va enfrontar a Cèsar durant la guerra civil del 48 al 45 aC.^[1]

Era fill de Pompeu i de la seva tercera esposa, Múcia Tèrcia. Gneu Pompeu va acompanyar el seu pare a l'expedició contra els pirates (67 aC) quan tenia uns 22 anys. No van tenir fills.^[1]

Cap al 54 aC es va casar amb Clàudia Pulcra, filla d'Api Claudi Pulcre i germana de la primera esposa de Brutus.

Quan va esclatar la guerra civil que va enfrontar Cèsar i Pompeu (49 aC), el seu pare el va enviar a Alexandria per obtenir vaixells i tropes, i va obtenir unes cinquanta naus, amb les quals es va aliar a la força naval pompeiana a la mar Adriàtica (48 aC) a les ordres de Marc Calpurni Bíbul, que actuava per a evitar que Cèsar creués l'Adriàtic fins a l'Epir. Va capturar diversos vaixells de Cèsar a Oricum i va atacar Lissus sense succés.

Després de la derrota del seu pare a la batalla de Farsàlia i del seu assassinat en terres egípcies, Gneu es va refugiar a l'illa de Còrcira junt amb altres nobles romans. Va defensar la posició que, dominant el mar, la victòria final era segura i quasi va matar Ciceró quan aquest va recomanar sotmetre's a Cèsar.

Quan feia camí cap a Àfrica, on els pompeians s'havien fet forts, va rebre la notícia de boca del seu germà Sext, de la mort del seu pare. Junt amb Sext es va aliar a la resta de comandants pompeians supervivents al nord d'Àfrica des d'on van continuar la resistència contra Cèsar.

Després d'un temps a Àfrica, el 47 aC se'n va anar a Hispània per recuperar aquesta regió pels pompeians, amb suport dels nombrosos clients del seu pare, i reclutar forces per reforçar Àfrica; però no va arribar immediatament a Hispània. Primer va fer un atac infructuós a Ascurum a Mauritània i després es va apoderar d'algunes illes (que havien de ser les Balears) i no va desembarcar fins al 46 aC.^[1]

Un mica després s'hi va aliar el seu germà Sext Pompeu Pius, Tit Labiè i altres optimats que havien fugit d'Àfrica després de la batalla de Tapsos. En poc temps es va trobar al front de tretze legions. Juli Cèsar va enviar a la zona el seu llegat Gai Didi i a final de l'any hi va anar en persona. La guerra es va acabar el 45 aC amb la batalla de Munda,^[2] amb un nou triomf de Cèsar el 17 de març del 45 aC.^[3]

Pompeu va poder escapar encara que ferit i es va refugiar a Carteia a la costa d'on va sortir amb un esquadró de vint vaixells.^[1] Per manca d'aigua va haver de desembarcar i fou sorprès per Gai Didi que havia sortit de Gades amb una flota, i que li va destruir els vaixells del grup. Pompeu va fugir cap a l'interior, però fou atrapat prop de Lauron, i executat. El seu cap fou tallat i enviat a Cèsar que el va exposar a Hispalis, l'actual Sevilla.^[1]

Referències

↑ ^1,0 ^1,1 ^1,2 ^1,3 ^1,4 «24. Cn. Pompeius Magnus». A: William Smith (ed.). A Dictionary of Greek and Roman biography and mythology (en anglès). Londres: John Murray, 1870.
↑ «batalla de Munda». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ Chilver, Guy Edward Farquhar; Badian, Ernst. Pompeius Magnus (2), Gnaeus (en anglès). Oxford University Press, 2015-12-22. DOI 10.1093/acrefore/9780199381135.013.5208. ISBN 978-0-19-938113-5.

Bibliografia

Nolla i Brufau, Josep M. «El món romà i la Hispània Tarraconense precatalana». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, 30, 2019, pàg. 21–78. DOI: 10.2436/20.1001.01.196. ISSN: 2013-3995.
Slate, Jeremy. Generals and God-kings: Gnaeus Pompeius Magnus and the Apotheosis of Augustus (en anglès). Lulu, 2011. ISBN 978-1-257-85284-0.

[smith-1] 1,0 ^1,1 ^1,2 ^1,3 ^1,4 «24. Cn. Pompeius Magnus». A: William Smith (ed.). A Dictionary of Greek and Roman biography and mythology (en anglès). Londres: John Murray, 1870.

[2] «batalla de Munda». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

[3] Chilver, Guy Edward Farquhar; Badian, Ernst. Pompeius Magnus (2), Gnaeus (en anglès). Oxford University Press, 2015-12-22. DOI 10.1093/acrefore/9780199381135.013.5208. ISBN 978-0-19-938113-5.

[1]

[2]

[3]

@@ Línia 12: / Línia 12: @@
 Quan feia camí cap a Àfrica, on els pompeians s'havien fet forts, va rebre la notícia de boca del seu germà [[Sext Pompeu Pius|Sext]], de la mort del seu pare. Junt amb Sext es va aliar a la resta de comandants pompeians supervivents al nord d'[[Àfrica]] des d'on van continuar la resistència contra Cèsar.
-Després d'un temps a Àfrica, el [[47 aC]] se'n va anar a [[Hispània]] per recuperar aquesta regió pels pompeians, amb suport dels nombrosos clients del seu pare, i reclutar forces per reforçar Àfrica; però no va arribar immediatament a Hispània. Primer va fer un atac infructuós a Ascurum a [[Província romana de Mauritània|Mauritània]] i després es va apoderar d'algunes illes (que havien de ser les [[Balears]]) i no va desembarcar fins al [[46 aC]].<ref name="smith3" />
+Després d'un temps a Àfrica, el [[47 aC]] se'n va anar a [[Hispània]] per recuperar aquesta regió pels pompeians, amb suport dels nombrosos clients del seu pare, i reclutar forces per reforçar Àfrica; però no va arribar immediatament a Hispània. Primer va fer un atac infructuós a Ascurum a [[Província romana de Mauritània|Mauritània]] i després es va apoderar d'algunes illes (que havien de ser les [[Balears]]) i no va desembarcar fins al [[46 aC]].<ref name=smith />
 Un mica després s'hi va aliar el seu germà [[Sext Pompeu Pius]], Tit Labiè i altres optimats que havien fugit d'Àfrica després de la [[batalla de Tapsos]]. En poc temps es va trobar al front de tretze legions. [[Juli Cèsar]] va enviar a la zona el seu llegat Gai Didi i a final de l'any hi va anar en persona. La guerra es va acabar el [[45 aC]] amb la [[Batalla de Munda (45 aC)|batalla de Munda]],<ref>{{GEC|2=batalla-de-munda|3=batalla de Munda}}</ref> amb un nou triomf de Cèsar el [[17 de març]] del [[45 aC]].<ref>{{Ref-llibre|títol=Pompeius Magnus (2), Gnaeus|url=http://classics.oxfordre.com/view/10.1093/acrefore/9780199381135.001.0001/acrefore-9780199381135-e-5208|editorial=Oxford University Press|data=2015-12-22|isbn=978-0-19-938113-5|doi=10.1093/acrefore/9780199381135.013.5208|llengua=en|nom=Guy Edward Farquhar|cognom=Chilver|nom2=Ernst|cognom2=Badian}}</ref>
-Pompeu va poder escapar encara que ferit i es va refugiar a [[Carteia]] a la costa d'on va sortir amb un esquadró de vint vaixells.<ref name=smith/> Per manca d'aigua va haver de desembarcar i fou sorprès per Gai Didi que havia sortit de [[Gades]] amb una flota, i que li va destruir els vaixells del grup. Pompeu va fugir cap a l'interior, però fou atrapat prop de Lauron, i executat. El seu cap fou tallat i enviat a Cèsar que el va exposar a [[Hispalis]], l'actual [[Sevilla]].<ref name="smith2" />
+Pompeu va poder escapar encara que ferit i es va refugiar a [[Carteia]] a la costa d'on va sortir amb un esquadró de vint vaixells.<ref name=smith/> Per manca d'aigua va haver de desembarcar i fou sorprès per Gai Didi que havia sortit de [[Gades]] amb una flota, i que li va destruir els vaixells del grup. Pompeu va fugir cap a l'interior, però fou atrapat prop de Lauron, i executat. El seu cap fou tallat i enviat a Cèsar que el va exposar a [[Hispalis]], l'actual [[Sevilla]].<ref name=smith />
 == Referències ==