Igualada

Igualada

Imatge
Localització
41° 34′ 53″ N, 1° 37′ 15″ E
Estat	Espanya
Comunitat autònoma	Catalunya
Província	província de Barcelona
Comarca	Anoia
Capital de	Anoia
Capital	Igualada
Població humana
Població	41.164 (2023) (5.081,98 hab./km²)
Llars	179 (1553)
Gentilici	Igualadí, igualadina
Idioma oficial	català
Geografia
Part de	Mancomunitat Intermunicipal de la Conca d'Òdena Mancomunitat per a l'Atenció dels Minusvàlids Psíquics de la Comarca de l'Anoia
Superfície	8,1 km²
Banyat per	Anoia i riera d'Òdena
Altitud	313
Limita amb	Òdena Santa Margarida de Montbui Vilanova del Camí Jorba
Organització política
• Alcalde	Marc Castells i Berzosa (2011–)
Pressupost	61.709.435,65 € (2010)
Identificador descriptiu
Codi postal	08700
Fus horari	UTC+01:00
Codi INE	08102
Codi IDESCAT	081022
Altres
Agermanament amb	Lecco Alcántara Nueva Esperanza Aksakovo Guimarães Guimarães (Maranhão) (1995–)
Lloc web	igualada.cat

Igualada és la capital de la comarca de l'Anoia.

El municipi està situat a uns 60 km a l'oest de Barcelona, a l'interior de Catalunya i s'estén a l'esquerra del riu Anoia, en el curs mitjà. La seva activitat principal era la indústria tèxtil, paperera i de la pell. No obstant això, durant els últims anys, el sector del tèxtil està patint una forta crisi. També es caracteritza per tenir l'única fàbrica de globus aerostàtics que existeix a Espanya: Ultramagic.

Història

Inicialment era un petit nucli de població datat de l'any 1003, del qual destacava una església dedicada a Santa Maria, relacionada amb el Monestir de Sant Cugat. Tot i això, Igualada es va delimitar en els límits del domini feudal d'Òdena i dels senyors de Montbui i Claramunt, on es creuaven els antics camins de Barcelona i Lleida.

Les primeres muralles que es coneixen daten, probablement, del segle XII. Igualada va anar engrandint els seus límits durant el segle XIV per incloure-hi les construccions del sector del sol ponent, el Raval de Capdevila. Aquestes muralles van arribar fins al segle XVIII, havent patit la seva tercera ampliació al segle XV.

Cap a finals del segle XVIII s'edifiquen els Barris de Sant Agustí i de la Soledat (a l'exterior de les muralles). També en aquest segle es construeixen les noves adoberies.

L'any 1925 Igualada amplia el seu terme municipal comprant terrenys a Òdena, fet que va permetre la seva posterior expansió. La immigració peninsular durant el franquisme va provocar la creació de barris obrers com el de Fàtima, el del Sant Crist i el de Montserrat.

L'any 1984 es va aprovar el Pla Especial de Millora Urbana 'Les Comes II', que va oferir una zona residencial a la ciutat, de la qual se'n va aprovar l'ampliació l'any 1988.

Igualada està agermanada, entre d'altres, amb Guimarães (Portugal), Lecco (Itàlia), Nueva Esperanza (El Salvador) i Alcántara.

Demografia

Evolució demogràfica

1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910 143 161 179 1.630 4.925 14.000 11.879 10.201 10.442 10.575

1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994 12.512 13.885 15.603 16.945 19.866 27.941 31.451 31.855 31.934 31.934

1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014 32.512 32.526 32.516 33.382 35.195 36.817 38.164 39.149 39.198 38.751

2016 2018 2020 2022 2024 2026 2028 2030 2032 2034 38.987 39.540 40.742 40.767 - - - - - -

1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

Llocs d'interès

Passeig Mossèn Jacint Verdaguer.

Museu Comarcal

El Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, fundat l'any 1947, va impulsar la creació d'una infraestructura museística per a Igualada i la seva comarca. Fruit d'aquesta activitat fou la inauguració del Museu de la Ciutat l'any 1949. Aquest museu es va instal·lar al Grup Escolar Garcia Fosses i les seves seccions o temàtiques eren: ciències naturals, arqueologia, art antic i modern, història i folklore local i cartografia comarcal.

L'any 1954 es va obrir al públic el Museu monogràfic de la Pell, únic a la Península i tercer d'Europa. Les sales tèxtils del Museu de la Ciutat es varen inaugurar l'any 1955, a base de maquinària industrial, matèries i fibres tèxtils, teixits, miniatures i diorames i documentació tècnica.

Finalment, fruit d'aquesta tasca fou la creació, l'any 1982, de la Fundació Pública Municipal "Museu Comarcal de l'Anoia", regida per un patronat autònom presidit per l'Alcalde d'Igualada.

El Ple de la Junta de Museus de Catalunya, en data 12 de gener de 1996 va donar la seva conformitat per tal que el Museu Comarcal de l'Anoia fos declarat secció del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. La Junta del patronat, per tal d'adaptar el Museu Comarcal de l'Anoia a la nova situació museística del país, va acordar en data 25 de novembre de 1997 el canvi de denominació pel de "Museu de la Pell d'Igualada i Comarcal de l'Anoia".

Les temàtiques a desenvolupar en el conjunt del museu són bàsicament tres. Les dues primeres resten plantejades des d'un punt de vista del patrimoni industrial i tecnològic i comprenen un àmbit de caràcter nacional per la seva temàtica: són la pell i l'aigua. El tercer punt a tractar, encara no obert al públic, és una síntesi comarcal, un breu recorregut històric pel medi humà i físic de la ciutat d'Igualada i comarca d'abast geogràfic més restringit.

Actualment es poden visitar tres espais: El Museu de la Pell, l'adoberia de "Cal Granotes" i "L'Home i l'Aigua".

El Museu de la Pell Constitueix el pilar fonamental del plantejament museogràfic. Per les seves característiques i estructuració és un conjunt únic i capdavanter, un dels tres primers d'aquesta especialitat existents a Europa.

Tres àmbits configuren el seu discurs expositiu: la pell en la història, un univers de pell i la industrialització. El primer àmbit presenta aspectes de la producció, la utilitat i la significació cultural de la pell en la nostra civilització mediterrània, des del passat més remot a èpoques recents. Hi podem contemplar temàtiques com: la pell en la prehistòria, l'adoberia entra en la història, de cap a cap de la mediterrània amb els mons grec i llatí, els pergaminers i enquadernadors monàstics i cordovaners i guadamassilers cortesans, i dos oficis tradicionals com el sabater i el guarnicioner.

El segon àmbit, "Un univers de pell" presenta temes monogràfics relacionats amb la pell: l'esport, fent la guerra, de viatge, els nòmades, sons de sempre que tracta la pell i la música, imatges a flor de pell i temptacions tàctils. A més dels corresponents vídeos, presenta cinc mòduls interactius que mostren algunes de les propietats de la pell: el tacte, el so, la resistència, la impermeabilitat i el trepant.

El tercer espai tracta sobre la recent evolució tècnica de la producció de cuir, denominada industrialització de la pell o també "dels clots als bombos". Aquesta zona d'exposició vol ser la continuació natural de l'itinerari històric partint de "Cal Granotes" i alhora la fi del trajecte pel museu. Comprèn tres moments: com s'adobava a Igualada l'any 1890, que és la connexió amb "Cal Granotes" o la fase artesanal; els inicis d'una especialització amb la primera generació de màquines; i finalment la fase industrial de la pell per a sola que representa la definitiva implantació de la mecanització a l'adoberia i pretén il·lustrar la seva evolució, fonamentalment des d'un punt de vista tècnic, fent patent els processos de producció, amb la substitució dels procediments antics d'adobat en clots per les modernes bótes d'adobar, i el pas d'un sistema rudimentari de treball, recolzat en l'habilitat individual i l'esforç manual, a un sistema avançat de mecanització, basat en l'ús de l'energia elèctrica.

L'adoberia de "Cal Granotes" És una realitat pionera en el seu gènere. Fou oberta al públic el desembre de 1990. S'ha rehabilitat un edifici industrial que data de principis del segle XVIII, situat en ple barri adober, a frec del rec o sèquia i que conserva la seva distribució primitiva per tal de mostrar a la manera d'un "musée site" els tres sistemes totalment manuals i artesanals d'adob de pells per a sola (pell grossa de bou, vaca,…) corresponents a abans de la mecanització: l'adob pel sistema de cosir els cuirs, el sistema marroquí antic especialment i el marroquí modern. De totes maneres cal entendre la rehabilitació d'aquest conjunt des d'una perspectiva més àmplia, ja que, a part de l'interès purament museístic i de patrimoni cultural, rehabilitem un edifici del "nucli antic industrial d'Igualada" localitzat en el seu context i, al mateix temps, és recuperada per a la ciutat una zona degradada urbanísticament com és el rec. A un centenar de metres hi ha la fàbrica tèxtil de "Cal Boyer" (seu central de museu) tot plegat determina una remarcable intervenció urbanística en l'esmentat nucli industrial de la ciutat.

Mostra al visitant les dues plantes típiques d'una adoberia: la planta baixa o ribera, on tenien lloc les operacions de preparació i adob de les pells; i l'estenedor, on els cuirs perdien la humitat penjats de les característiques barrades. La seva producció anava destinada fonamentalment a l'elaboració de la sola per a sabates. També es podia emprar per a la confecció de: guarniments de cuir per als animals i carruatges tirats per cavalleries; respatllers i seients de les cadires; i per a la fabricació de les corretges dels embarrats de les fàbriques.

Els adobers d'Igualada, a principis del segle XVIII, abandonen el clos de les muralles medievals i establiren les noves indústries a frec d'una canalització d'aigua anomenada rec o sèquia, documentada ja en el segle XII, emprada originàriament per a fer funcionar molins fariners. El rec té una longitud de 3.049 metres i recull l'aigua del riu Anoia per mitjà d'una resclosa.

"L'Home i l'Aigua" Exposició inaugurada el 6 de juliol de 1991. Pretén donar una visió de diversos aspectes del món de l'aigua relacionats amb la nostra societat. La temàtica es presenta en diversos apartats: l'elevació de l'aigua; transport, distribució i utilització domèstica de l'aigua; què és l'aigua?; l'aigua i la salut; i l'aprofitament econòmic de l'aigua.

En aquest espai perimetral de la sala s'exposa el discurs històric. A l'espai central, es pot contemplar el canal d'aigua de característiques lúdico-didàctiques amb uns elements que, col·locats en el mateix canal, els poden fer funcionar els mateixos visitants. El canal també serveix per fer present el compost que dóna el títol de la sala. El muntatge és flexible i permet d'ampliar el nombre d'objectes exposats, que segons el seu format i temàtica s'han exposat en una vitrina perimetral, en una tarima sota la vitrina i els més grans a l'espai central i a l'entorn del canal.

La construcció museogràfica és novedosa tant pel que fa referència a la seva estructura i disseny com per la seva finalitat didàctica i lúdica. L'any 1992 aquesta secció fou guardonada amb el primer premi FAD d'interiorisme, que va representar competir amb més de dos-cents projectes. Però el que caldria remarcar d'aquesta distinció són els comentaris que alguns mitjans de comunicació han fet pel que fa referència a la relació entre el seu baix cost de realització i el nivell de qualitat i de comunicació assolits en l'esmentada secció, que és una de les condicions més importants per a l'atorgament del premi: "destaca por su sobriedad y por la economia de medios con que ha sido realizada" (La Vanguardia, 12.06.1992), i "se ha terminado por premiar una buena instalación museográfica de la Sección "l'Home i l'Aigua" del Museo Comarcal del Anoia, que aúna los avances tecnológicos con la vocación didáctica. Por tanto, dos grandes premios al sentido común y a la inversión de los caudales públicos en proyectos razonables" (El País, 12.06.1992).

La màquina de vapor i la sínia, amb la instal·lació de la màquina de vapor del "Cilindro" d'Igualada, muntatge museogràfic dotat de moviment, s'aconsegueix ampliar un dels temes desenvolupats a la secció "L'Home i l'Aigua" d'aquest museu, concretament el de la transformació de l'aigua en energia i al mateix temps explicar la funció d'un dels espais de l'antiga fàbrica tèxtil cotonera de "Cal Boyer", la sala de la màquina de vapor que disposava aquesta indústria.

S'ha recuperat una sínia de fang que funcionava a frec de rec, emprada per elevar l'aigua a un nivell superior. Restava en estat d'abandó, i a causa de les obres d'acondicionament urbanístic del sector exterior de museu, fou recuperada i restaurada

Església de Santa Maria

Vegeu l'article principal a Santa Maria d'Igualada

L'església de Santa Maria, coneguda també com l'Església Gran, és el conjunt historico-artístic més important de la capital anoienca. Els primers pobladors d'Igualada es van establir, al voltant de l'any mil, a l'àrea on hi ha l'actual basílica, on es trobava la cruïlla de camins que unien Barcelona amb Aragó i la Catalunya Nova amb la Catalunya Vella. Tot i que els orígens de l'església de Santa Maria es remunten al segle XI, l'actual edifici data bàsicament del segle XVII. Convertida en mercat durant la guerra civil espanyola, l'església de Santa Maria va ser restaurada després del conflicte, sota la direcció de l'arquitecte Cèsar Martinell. El 1949 Santa Maria va obtenir de Pius XII el títol de basílica menor. Els anys vuitanta se'n va portar a terme la darrera reforma, que va ser inaugurada el 1990. Els elements que configuren l'església són el resultat de diferents etapes constructives i, per tant, responen a diverses influències estètiques.

Cementiri

Cementiri d'Igualada

Entre 1985 i 1994 es construeix el cementiri nou que va guanyar el premi FAD d'Arquitectura l'any 1996. El cementiri va ser obra del despatx de la parella d'arquitectes Enric Miralles i Carme Pinós. Enric Miralles va morir l'any 2003 a causa d'un tumor cerebral i fou enterrat, seguint la seva voluntat, al cementiri que ell mateix dissenyà.

Asil del Sant Crist

Situació i història

L'asil del Sant Crist és emplaçat al Pla de sant Agustí, una de les àrees d'expansió urbana, situada a l'oest del nucli antic d'Igualada. Ocupa una illa sencera, entre els carrers de Milà i Fontanals, Prat de la Riba i Sor Rita Mercader. Tant per les dimensions monumentals, com per l'exuberància arquitectònica, és un dels elements més singulars de la capital anoienca. La construcció de l'edifici va començar l'any 1931, a partir d'una donació efectuada per les germanes Magdalena, Dolors i Concepció Castells, membres d'una influent família de mecenes locals, relacionada amb la corona. Entre el 1936 i el 1939 la guerra civil espanyola va interrompre'n les obres, que no van finalitzar fins a l'any 1941. El 1943 els representants de les legatàries van emprendre les gestions destinades a convertir el conjunt arquitectònic en residència per a la tercera edat. Actualment n'es titular l'orde de les Germentes dels Ancians Desemparats. L'edifici de l'asil respon a un projecte de Joan Rubió i Bellver, Deixeble d'Antoni Gaudí. Tot i que les línies bàsiques són pròpies del modernisme, es tracta d'una construcció tardana i eclèctica, que integra diferents formes de l'arquitectura popular i tradicional catalana.

Façana i torre-campanar

L'Asil està format per dos cossos laterals. A la part del davant, aquests estan units per la façana i el vestíbul; a la part del darrere, per l'església; i a la part del centre, per un claustre interior. Tot aquest conjunt de quatre plantes té adossada una torre-campanar en un dels extrems, que li dóna un cert aire medieval. El material d'obra que predomina a l'edifici és la pedra, la major part de la qual va ser extreta del Pla del Magre (Jorba). Aquesta hi és utilitzada no tant sols com a element constructiu, sinó també coma a recurs decoratiu. Tant a dins com a fora, la diversitat de tractaments i de formes de què és objecte converteixen la pedra en l'element que dóna personalitat a l'edifici de l'asil. Malgrat els materials amb què és construïda, la façana de la llar del Sant Crist és d'aspecte lleuger. Aquesta sensació s'obté gràcies a les obertures que hi descriuen tres galeries exteriors, que estan inspirades en l'arquitectura de les tradicionals masies catalanes. A més a més, un conjunt d'arcs hi donà un ritme ascendent, que és completament per un seguit de pinacles. La façana és completada per una torrassa de secció quadrangular que, situada al costat dret, evoca la tradicional silueta d'un campanar. De tota manera, les seves formes medievalitzants -els merlets, per exemple- també fan pensar en les torres de l'homenatge pròpies dels castells. L'estructura del pati, obra de J. Puigdollers, representa santa Teresa Jornet i Ibars, fundadora de la congregació. Damunt la porta d'entrada hi ha també una altra escultura, d'Ernest Marco, que representa la Mare de Déu dels Desamparats.

Església

És l'element de l'edifici que representa una arquitectura més gaudiniana i, per tant. més espectacular, sobretot pel valor expressiu que hi assoleix la pedra, tant des d'un punt de vista constructiu, com també decoratiu. Situada a la part posterior, la capella de la Llar del Sant Crist té una planta de dreu grega. El creuer -és a dir, l'espai central- es cobert per un cimbori, que es recolza sobre un tambor poligonal amb un sostre de falsa cúpula, format per l'aproximació progressiva de les filades, una tècnica de cobriment pròpia de l'arquitectura rural. Tota aquesta estructura descansa sobre uns arcs parabòlics, entre els quals es defineixen una mena de triangles esfèrics, anomenats petxines. Al seu torn, aquests arcs parabòlics se sostenen sobre quatre columnes de pedra d'una sola peça, procedents de Girona. Tot plegat dóna com a resultat un conjunt en què predomina el sentit ascendent, que està en consonància amb els paraments exteriors de l'edifici, especialment la façana. En una de les columnes que sostenen els arcs de l'església, situada a la dreta de l'altar, es pot apreciar la signatura de l'arquitecte, efectuada amb caràcters modernistes. Els vitralls de la capella representen els sants corresponents als noms de l'arquitecte, les legatàries -és a dir, les germanes Castells- i els seus hereus.

Claustre

Tot i que uneix les dues ales de l'edifici en els trams centrals, per les reduïdes dimensions, el claustre de la Llar del Sant Crist no està destinat a ordenar les diferents dependències de l'asil, sinó que ha estat concebut com un element de tipus simbòlic, que evoca la tradicional arquitectura monàstica catalana. Aquesta intencionalitat simbòlica més que no pas funcional hi és reforçada per la decoració neoromànica, l'austeritat de la qual dóna identitat al claustre. Aquest es configura, per tant, com una galeria de passadissos coberts i tancats; que es diferencia deliberadament de la resta de l'edifici, on predomina l'exuberància de formes. La llar del Sant Crist és un conjunt arquitectònic gairebé únic a Igualada, tant per la seva monumentalitat -que de vegades està en contradicció amb la seva funcionalitat- com per la riquesa d'elements que integra, que van des del modernisme fins als recursos populars i tradicionals.

Transports

La A-2 és la via principal situada al nord que comunica Igualada en cotxe. També al nord hi ha la C-37 que comunica amb Manresa. Al sud hi trobem la C-15 que comunica amb Vilafranca del Penedès. També hi ha connexió amb la Línia Llobregat-Anoia dels Ferrocarrils de la Generalitat, amb l'Estació d'Igualada.

A dos km de Igualada està situat l'Aeròdrom d'Igualada-Òdena General Vives, que es transformarà properament en l'Aeroport Corporatiu Empresarial d'aviació privada amb capacitat per operar amb vols de curta, mitjana i llarga distància, majoritàriament a Europa i Espanya.

Mitjans de comunicació

- Premsa escrita

• Regió 7 - Anoia [1]
• La Veu de l'Anoia [2]
• L'Enllaç dels anoiencs [3]
• L'Extra comarcal [4]

- Premsa digital

• Anoia Diari [5]

- Altres publicacions

• Revista d'Igualada [6]

- Televisió i Ràdio

• Conca TV
• Canal Taronja [7]
• Televisió Igualada
• Ràdio Igualada [8]

Igualadins destacats

Vegeu Igualadins

Esport

• David Gabaldón i Calzada (1970-), jugador d'hoquei sobre patins
• Jordi Viladoms (1980-), pilot de motos, guanyador d'etapes al ral·li Dakar

Música, teatre, pintura i escultura

• Lloll Bertran, actriu
• Josep Campeny i Santamaria (1858 - 1922), escultor
• Gaspar Camps i Junyent (1875 - 1942), dibuixant i pintor
• David Fernández Ortiz, còmic (Buenafuente, La Cubana), interpret de Chikilicuatre al festival d'Eurovisió 2008
• Teresa Gimpera, model i actriu
• Diana Gómez, actriu de televisió (La Via Augusta, Atlas de Geografia Humana) i cinema (Eloïse, Salvador)
• Joan Just i Bertran, músic i compositor
• Neus Sanz, actriu (Los hombres de Paco, Volver)
• Jordi Savall, músic i compositor

Disseny i Moda

• Frederic Homs, dissenyador de roba
• Sita Murt, dissenyadora de moda
• David Valls, dissenyador de roba

Mitjans de comunicació

• Montse Gené, periodista (3/24, Catalunya Ràdio). Conductora de l'espai L'entrevista del 3/24
• Josep Lluís Merlos, periodista (TV3). Comentarista de l'equip de Fórmula 1 de TV3.
• Joan Maria Morros, cap d'Informatius de RAC1 i RAC 105
• Kilian Sebrià, periodista (Catalunya Ràdio)

Política

• Antoni Dalmau i Ribalta, ex-polític i escriptor. President de la Diputació de Barcelona de 1982 a 1987.
• Marina Llansana, política. Diputada d'ERC al Parlament de Catalunya des del 2003.
• Flora Sanabra Villarroya, diputada de CiU al Parlament de Catalunya a les eleccions de 1984, 1988, 1992, 1995 i 1999, i membre de la mesa del Parlament.

Altres

• Antoni Franch i Estalella (1778 - 1855), cap del sometent igualadí durant la Guerra del Francès, i nomenat tinent coronel en acabar la guerra.
• Carles Godó i Pie (1834-1897) i Bartomeu Godó i Pie (1837-1894), fundadors de "La Vanguardia"
• Joan Mercader i Riba (1917-1989), historiador
• Josep Tous i Soler, (1811-1871). Caputxí. La seva beatificació es preveu per al 25 d´abril de 2010.
• Pere Vives Vich (1858-1936), militar i ministre

Vegeu també

Categoria:Entitats d'Igualada

Enllaços externs

• Web oficial de l'Ajuntament
• Guia urbana de la ciutat d'Igualada
• Informació de la Generalitat de Catalunya
• Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya